Con la admisión a trámite por parte del parlamento del proyecto de reforma del
Estatuto de Cataluña se se inicia un periodo de negociación que ha de concluir
con la aprobación de éste, lo que no sería, sino el primer paso en la sustitución
del actual sistema político-jurídico producto de la transición por uno nuevo
que expresaría un nuevo pacto entre la oligarquía y las burguesias territoriales.
La peculiaridad de este proceso es que uno de los partidos que representa a
la oligarquía en lo político, el pp, no soló se desmarca de este proceso sino
que esta dispuesto a torpedearlo en la medida de sus posibilidades. Su objetivo
es doble, por una parte infringir una derrota a las burguesías nacionalistas
y por otra provocar la caída de Zapatero y reconducir tanto en lo nacional como
en lo internacional la vía que éste esta siguiendo. No hace falta recordar que
la línea político-mediática que esta dirigiendo esta oposición a la negociación
del estatuto es la que más vinculada esta al hegemonismo yanqui.
Estas diferencias en la estrategia a seguir entre las estructuras de poder que
defienden los intereses de la oligarquía son las causantes del nivel de inestabilidad
y enfrentamientos que se estan viviendo en los últimos meses. Que dichas diferencias
se profundicen debe ser la prioridad que en este periodo nos debemos marcar
las organizaciones y movimientos del pueblo. Que se cree una fractura entre
los partidos oligarquicos respecto a que modelo de dominación deben imponernos
abre las puertas a que las posiciones populares y revolucionarias avancen.
Por esta razón debemos apoyar el proceso de negociación sobre el estatuto catalán
que se va a dar entre los partidos, con el objetivo de aislar y debilitar a
las fuerzas más reaccionarias del país que van a tratar de sabotear dicho proceso.
Esto sólo sera posible sobre la base de que no se desnaturalice el proyecto
que las fuerzas catalanas han presentado en el parlamento. Es decir manteniendo
la esencia del proyecto. Esencia que no se sitúa en la cuestión de si Cataluña
es una nación o no. El punto clave del proyecto se encuentra en el modelo de
financiación, en quien dispone y gestiona los recursos económicos.
Desde todas las posiciones se critica el modelo de financiación que presentan
los catalanes como insolidario. Pero cabría preguntarse ¿solidario con quién?
¿acaso si los recursos los gestiona la oligarquía los trabajadores se van a
ver más beneficiados que si los gestionan las distintas burguesias territoriales?
La cuestión es qué modelo economico-social defiende cada una de las clases,
y lo que es evidente es que históricamente el modelo más reaccionario siempre
ha sido el de la oligarquía.
Esto no quiere decir que nuestro proyecto se identifique con el que defienden
las burguesías territoriales. Nuestro modelo social, económico e incluso territorial
va mucho más allá de las aspiraciones nacionalistas, pero es un modelo que debemos
ir haciéndo presente en la medida que reconstruyamos las organizaciones y movimientos
que expresen la voz de los trabajadores. Y esto sólo es posible si apoyamos
y hacemos avanzar las posiciones más progresistas en las luchas que son presentes,
en este caso la del Estatuto de Cataluña. 3 Pacto CiU-PSOE Negrín
Desde sectores sociales y políticos de la izquierda se ha interpretado el principio
de acuerdo entre el PSOE y CiU sobre la reforma del Estatuto catalán, que sellaron
Artur Mas y Rodríguez Zapatero hace unas semanas en la Moncloa, como el inicio
de un giro hacia la derecha por parte del PSOE. Este pacto implicaría un nuevo
tiempo en la política de alianzas del PSOE. Éste habría decidido sustituir su
relación preferencial con ERC e IU por la de los nacionalistas conservadores
catalanes. Este hecho sería, según esta interpretación, motivo más que
suficiente para oponerse a dicho pacto y a la consiguiente deriva a la derecha
de los socialistas.
A mi modo de ver esta interpretación esconde el verdadero problema político
que esta en juego. Tal problema no se sitúa en si las políticas que desarrollan
las distintas administraciones (autonómica, central,…) son más o menos de izquierdas.
Pues ésta es una cuestión secundaria respecto de la contradicción principal
que recorre en los últimos años la política española. Lo que esta en juego en
este momento es el proceso de reestructuración del marco jurídico-político que
regula las relaciones de poder entre las distintas clases sociales que configuran
España.
Y ante esta coyuntura tenemos, por una parte, a los partidos nacionalistas y
al PSOE que pretenden acordar un nuevo modelo territorial, que supere el actual
y que permita una mayor capacidad de gestión a las burguesías no integradas
dentro de la oligarquía, generando un nuevo clima de estabilidad y confianza,
roto desde los Pactos de Lizarra y Barcelona, que posibiliten sus respectivos
crecimientos. Por otro lado tenemos al PP, que representa al sector inmovilista
de la oligarquía. Su propuesta es continuar con el actual modelo, oponiéndose
a cualquier movimiento que tienda a profundizar, modernizar y desarrollar la
llamada “España de las autonomías.
Y para conseguir tal objetivo no escatiman en métodos: movilización social de
los sectores más conservadores de la sociedad, utilización de las víctimas del
terrorismo, desestabilización institucional, declaraciones de militares que
no caben calificarlas sino como progolpistas, oposición demagógica, deslegitimación
del gobierno vinculando su llegada con los atentados del 11-M, boicot a cualquier
proceso que pueda conducir a la paz en Euzkadi,…
Así las cosas todas las propuestas progresistas han de tener el objetivo de
aislar política y socialmente al PP, que representa a los sectores más reaccionarios
de nuestra sociedad, que a su vez son los que más vinculaciones tienen con el
hegemonismo yanqui. Derrotarles pasa por plantar cara a las campañas y manipulaciones
de su frente mediático, encabezados por la COPE y Libertaddigital, que no hacen
sino azuzar las divisiones territoriales y religiosas, con el fin de enfrentarnos
a unos contra otros. Pasa por denunciar toda la corriente historiográfica revisionista,
es decir franquista, que bajo el impulso de estos sectores se ha dedicado a
desfigurar la historia de España, proporcionándoles un pasado digno del que
carecen.
Estos son los principales enemigos que las clases populares debemos derrotar
en los próximos años si queremos crear una situación que nos reporte mayor libertad,
progreso social, desarrollo económico e independencia respecto de la política
yanqui.
Bajo este esquema hay que interpretar el pacto suscrito por el PSOE y CiU. Objetivamente
supone un avance en el modelo de estructuración territorial del estado,
que, más allá de sus contenidos concretos, implica una derrota de los sectores
inmovilistas de la oligarquía. Dicho pacto es el que la parte de la oligarquía
con voluntad de llegar a un acuerdo con la burguesía catalana estaba dispuesta
a ofrecer. No aceptarlo hubiese supuesto una victoria de los sectores
reaccionarios. Por tanto hay que felicitarse que se haya producido.
El objetivo en estos momentos es conseguir que se sumen al acuerdo los
sectores políticos y sociales que aún no lo han aceptado. Por eso hemos de exigir
que los intereses partidistas sean dejado de lado y que haya un verdadero esfuerzo
por todas las partes para que dicho acuerdo sea el más amplio posible, dejando
en la más absoluta soledad al PP. 4 Punt de vista científic de la pràctica revolucionaria
cirne
Fer la revolució és organitzar-la. El punt de vista
científic de la pràctica revolucionaria
Per a Norte, per als seus militants, organitzar la revolució és més que desenvolupar
una activitat política, social o sindical d'esquerres. Es tracta bàsicament
d'adoptar un punt de vista nou.
Al llarg de la història els grans moviments de lluita contra els poders
opressors s'han nodrit de la contestació al patiment que estos generaven
en la població.
Per descomptat és este un impuls inevitable i necessari, sense el qual tot projecte
de transfomació no té l'energia necessària per a realitzar de manera sostinguda
les accions necessàries per a iniciar i mantindre el canvi revolucionari.
Quan les lluites han de ser sostingudes durant un llarg període de temps, i
sobretot quan s'han de superar períodes de reflux o retrocés, es necessita
reforçar el seu impuls inicial i bàsic apel·lant a la justícia i la raó
de la causa. Es tracta d'elevar la moral de lluita per mitjà de la unió
del grup i d'este amb els objectius de conquista a través d'uns valors
culturals comuns.
Per descomptat els dos costats són susceptibles de desenvolupar este nou front,
cultura revolucionària enfront de reaccionària, conservadorisme enfront de valors
de llibertat i progrés. La filosofia -en tant que gran organitzadora de valors-
és l'arma que els uns i els altres esmolen al servici de la seua
causa.
Però, i la veritat? Que hi ha dels obstacles reals? Que hi ha de les forces,
de les nostres i les dels nostres contrincants? Es pot estudiar el conflicte?
Es poden dissenyar plans i estratègies des d'un punt de vista lliure de
prejuís? D'açò s'encarrega la ciència. I els revolucionaris ens la
prenem seriosament, no sols per necessitat supervivència -que també- sinó principalment
per sentit de la responsabilitat amb el nostre poble i amb el futur de la causa
revolucionària.
L'impuls revolucionari inicial i bàsic no ens preocupa, sabem que la ideologia
no és voluntària ni subjectiva, sinó que l'existència material d'enfrontament
és la seua causa i motor. [b]Sabem que nosaltres -els revolucionaris - som la
seua conseqüència i no la seua causa[/b]. I que pel mateix, que no som els primers,
no deixaran contínuament de sorgir nous revolucionaris mentres les contradiccions
de la societat capitalista no es resolguen a favor de la humanitat.
I esta contradicció és real, la seua existència no és ideològica ni cultural.
No depén de la voluntat de ningú, encara que la seua justificació filosòfica
o el seu enfocament puguen ser parcials i subjectius. La Ciència
en general s'ocupa del moviment de la matèria -a través de les seues contradiccions-
i això ens permet conéixer el món que ens rodeja, podent-nos anticipar-nos i
adaptar-nos a ell. La Ciència marxista en particular, s'ocupa del moviment
de les societats humanes -a través de les seues contradiccions pròpies -explotació
/ emancipació, opressió / alliberament, imperialisme / antiimperialisme, hegemonisme
/ antihegemonisme, capitalisme / comunisme.
Per als revolucionaris marxistes de Norte es de gran importància el punt de
vista científic en el plantejament de l'estratègia i les tàctiques de la
lluita revolucionària al nostre país i en el món.
7 Re: Pacto CiU-PSOE Negrín Hola Carles. Como tú dices, mi artículo iba dirigido
principalmente contra las posiciones ultraizquierdistas, que tienen la tendencia
de ignorar la realidad política y poner en un mismo saco proyectos que en los
hechos conducen a caminos muy distintos. Para ellos es igual lo que defiende
el PP, que lo que establece el pacto PSOE-CiU, que incluso la propuesta de estatuto
que salió del Parlament de Cataluña. Todas ellas serían alternativas 'burguesas',
no revolucionarias,.. que por tanto habría que criticar y denunciar.
Esta visión tiene su base en ignorar la coyuntura política tal y cual es, en
no establecer cual es la contradicción principal que en un momento concreto
recorre las entrañas de un país y apoyar la alternativa que más beneficie a
las clases populares. El ultraizquierdismo reniega de la realidad, porque le
parece que no esta a la altura de sus pretensiones. Pero por desgracia nosotros
no elegimos el campo de batalla, sino que esta dado y lo que tenemos que hacer
es intervenir en él de la forma más revolucionaria posible.
Pues bien, creo que el artículo realiza esta labor corréctamente: hace un análisis
de la situación política actual (división de la clase dominante en torno a que
tipo de relación mantener con las burguesías nacionalistas) y plantea el objetivo
para esta etapa política (aislar social y políticamente al PP). Y en este contexto
apoya el pacto PSOE-CiU. Es decir, frente a la posibilidad de que las negociaciones,
entre el PSOE y los partidos nacionalistas, no hubiesen llegado a buen puerto,
el pacto es una buena noticia y a quien más perjudica es al PP y por ello hay
que saludarlo como positivo.
Pero llegados a este punto he de reconocer que no me puedo quedar ahí. Pues
hacerlo significa mostrar un apoyo seguidista a dicho acuerdo, implica confundir
mi posición con la del PSOE o la de CiU. Y el objetivo de cualquier intervención
revolucionaria es intentar fortalecer y desarrollar los elementos más progresistas
que participan en la lucha y para ello es necesario criticar los aspectos del
acuerdo y sus posibles consecuencias que sean rechazables.
Entonces del mismo modo que establezco que es una buena noticia el pacto, tengo
que afirmar que no es el mejor resultado posible. Que da la sensación que CiU
ha rebajado sus pretensiones y ha roto la unidad de acción de los partidos catalanes
por intereses partidistas y que los sectores centristas del PSOE han aprovechado
la ocasión para robar la iniciativa a los sectores más izquierdistas y federalistas,
para imponer un cambio de socio preferente (CiU por ERC), que no se prevee que
sea coyuntural, y que puede tener como consecuencia la ruptura del tripartito
y significar un giro a la derecha.
Por todo ello es exigible:
- que se realice el mayor esfuerzo posible para integrar en ese pacto a ERC,
denunciando los intereses particulares de aquellos que tienen como objetivo
que este hecho no se produzca.
- que no se utilice el tripartito como moneda de cambio. La mayoría del pueblo
catalán quiere que el gobierno de la Generalitat se mantenga y que desarrolle
políticas sociales que beneficien a la clases más desfavorecidas. Por tanto,
ofrecer la Generalitat a CiU a cambio de su apoyo sería, en palabras de Maragall
que hago mías, un fraude histórico.
Para que dichas exigencias se cumplan es necesario movilizar a los sectores
sociales de izquierda, tanto catalanes como del resto de España, para demostrar
que no estamos dispuestos a que en esta coyuntura política las posiblidades
de avanzar hacia un modelo territorial más progresista sean truncadas 8 Re:
Estatut Català Negrín [b]de usul71[/b]
Saludos compañeros,ante todo cabe preguntarse una cosa,¿Dónde aparece los imperialismos
francés y alemán en todo este asunto? ¿ O los has obviado conscientemente? ¿Acaso
enanos políticos de la talla de Carod-Rovira o el Sr Más,tienen capacidad propia
de dirigir la desmenbración planificada de España,sin el auxilio imperialista?
¿Acaso el psoe ha resucitado de sus cenizas izquierdistas? ¿Acaso es cierto
los derechos supuestos históricos de cataluña como nación? ¿Acaso han dejado
los catalanes de sentirse españoles mayoritariamente? ¿Acaso es cierto que la
defensa de la unidad de España es patrimonio de la derecha? ¿Con que derecho
? ¿Desde cuando?
[b]de Negrín[/b]
Hola usul71, voy a intentar responder a algunas de las preguntas que realizas.
Yo pienso que en estos momentos el imperialismo francés y aleman no estan desempeñando
ningún papel significativo en esta cuestión.
Los centros de poder francés y alemán si que fueron un factor importante que
contribuyó a que las burguesías rompieran el marco de consenso y estabilidad
institucional que se había establecido en la transición democrática y dentro
del cual se resolvían las relaciones que éstas mantenían con la oligarquía.
Esta ruptura se produjo a finales de la década pasada y se manifestó en los
pactos de Lizarra (PNV, HB, EA, EB, LAB...) y de Barcelona (PNV, CIU y BNG)
ambos suscritos durante 1998.
En esos momentos nos encontrábamos con un gobierno dirigido por Aznar y que
se escoraba de manera evidente hacia el hegemonismo yanqui. En esta situación
es comprensible que el imperialismo francés y aleman utilizase sus influencias
para desestabilizar a un gobierno q les daba la espalda y que se convertía en
la Unión Europea en un peón de los Estados Unidos. En este sentido estos imperialismos
apoyaron todos los elementos más rupturistas con el fin de desestabilizar el
país, de crear una situación de crisis.
El mensaje a la oligarquía era claro: si continuaba un gobierno con esa política
exterior, ellos (los poderes alemanes y franceses) iban a contribuir para que
la tensión con las burguesías se agudizase. Y la oligarquía tomó nota y apostó
para que cogiese las riendas del estado el PSOE.
En este nuevo contexto (gobierno de Zapatero con una nueva orientación en política
exterior) el imperialismo aleman y francés desactivarón lo que antes he llamado
'elementos más rupturistas', de tal modo que se crease una situación
que permitiese un nuevo pacto entre la oligarquía y las burguesías periféricas.
Con el nuevo gobierno socialista al núcleo duro de la Unión Europea lo que le
interesa es estabilizar la situación. ¿Qué interés podrían tener para que la
contradicción se agudizase cada vez más? Si fuese así, la oligarquía en su conjunto
se pondría bajo protección yanqui. Lo que no tiene sentido es que aquellos imperialismos
estén amenazando a la oligarquía y ésta en lugar de defenderse de dicha agresión
lo que hace es
orientarse hacia ellos.
Tú dices ''Carod-Rovira y Más estan dirigiendo la desmembración planificada
de España, auxiliados desde fuera por los imperialismos''. Pero tú
tendrías que explicar si esto es así ¿por qué la oligarquía no responde a ese
ataque con toda su energía? ¿Por qué esta dispuesta a negociar con ellos? ¿Cómo
alguien va a negociar con quien intenta asesinarle? Si fuese tal y como tú dices
lo lógico sería: 1. respuesta unitaria frontal ante este ataque y nada de negociación
y 2. oponerse a los intereses de aquellos que desde fuera estan promoviendo
este ataque (imperialismo francés y aleman) y buscar apoyo en el hegemonismo
yanqui.
Es evidente que ninguno de estos dos hechos estan sucediendo, lo que exige explicación
si se quiere seguir manteniendo la tesis q tu defiendes.
Bueno por ahora lo dejo aquí, a ver si mañana contesto a las cuestiones de ''los
derechos históricos de Cataluña como nación'' y de la unidad de España.
Animo a la gente que entra en el foro a participar tanto en esta discusión como
en otras que pueden iniciar.
Saludos revolucionarios para usul71 y para el resto.
6 No posem la bena abans de la ferida karl
Bàsicament Negrin, estic d’acord en quasi tot allò que dius.
Efectivament, l’objectiu principal que ens hauríem de marcar tota la gent d’esquerres,
i tots els demòcrates en general, hauria de ser l’aïllament més absolut del
PP.
D’eixe PP que representa els interessos dels sectors de la oligarquia, ja no
com tu dius immobilistes, sinó que ens podríem atrevir a dir fins i tot retrògrads.
Perquè com tu mateix comentes, els atacs que estan portant endavant contra el
govern i contra el PSOE, la demagògia que utilitzen, les mentides que aboquen
ells i tot els seus grups mediàtics, els sectors reaccionaris i els elements
feixistes en els que recolzen el seu atac, ens fan retornar als últims dies
més negres de l’època Aznar, i ens fan pensar que sense dubte la tornada de
la tríade Rajoy-Acebes-Zaplana anava a comportar un clar retrocés democràtic.
I evidentment, aquesta embranzida reaccionària es déu al canvi en la correlació
de forces que està produint-se en Espanya, i que es concretitza en el nou estatut
de Catalunya. Un estatut que suposa un nou escenari en el que la classe dominant,
al servei de la qual està l’estat, ha de cedir competències i recursos a la
burgesia nacional catalana i, per què no dir-ho també, algunes millores socials
per al conjunt de la població. I per extensió, i en la mesura que puguen reclamar-ho
les burgesies perifèriques (o mesetàries) i les classes populars d’altres territoris,
també a la resta d’Espanya. Efectivament, una vegada més el poble català obri
la porta i marca camí en la modernització d’Espanya; a més, la part menys reaccionària
de l’oligarquia ja ho tenia clar també, continuar pel camí que conduïa Aznar
anava a l’enfrontament i a la fractura territorial, cosa que no els convenia
en absolut.
Però en allò que no coincidim tant, Negrin, és en això que dius que: “des de
sectors socials i polítics de l’esquerra s’interpreta el principi d’acord entre
el PSOE i CiU (...) com l’inici d’un gir cap a la dreta per part del PSOE. (...)
motiu més que suficient per oposar-se a dit pacte i la consegüent deriva cap
a la dreta dels socialistes”. I per açò dic, que no poses abans la bena que
la ferida, perquè cal cuidar-se de posicions esquerranistes (ja deia Lenin que
això era una maltia infantil), però devegades ho fem tant que podem quedar fins
i tot un poc dretans.
Perquè la veritat, jo no he vist que des de sectors socials ni polítics de l’esquerra
s’hagen oposat al principi d’acord entre el PSOE i CiU, llevat d’ERC; i aquests
crec que més bé ha sigut per la manera en que s’ha escenificat, que pel pacte
mateix. Crec que en els sectors socials i polítics de l’esquerra, i de la gent
en general, es té consciència que la nova via que enceta aquest estatut va a
ser una millora per a tot el poble, i el recolzament (la falta de, vull dir)
que està obtenint el PP en la seua recollida de signatures i les manifestacions
anti-estatut que està organitzant en són una mostra.
Però açò no lleva que, efectivament, des de sectors de l’esquerra es puguera
vore amb preocupació que al final el pacte, l’escenificació final de l’acord,
es fera d’esquenes al propi tripartit i als socis preferencials del govern (IU
i ERC). De fet, des de sectors reaccionaris i prooligàrquics del PSOE, que també
en tenen, s’ha reclamat que es trenque amb ERC i siga CiU el soci preferencial;
i aquest últims s’han deixat voler i insinuen que ho farien a canvi del trencament
del tripartit i la Generalitat. I açò sí que és preocupant i cal denunciar-ho;
perquè si no, en aquest nou escenari de majors llibertats i conquestes que se’ns
obria, les classes populars, la classe treballadora, pot acabar per no guanyar
res, i ací sí que ens hauríem de fer sentir.
A més d’aillar al PP, hem de denunciar els Ibarra i els Bono (al Vásquez afortunadament
ja l’ha facturat Zapatero cap a Roma) que volen trencar el tripartit. Cal defensar
el nou estatut que van a aprovar, i ací calia que estiguera també CiU per la
qual cosa calia donar-li un cert protagonisme, però el tripartit simbolitza
per a Catalunya i per a tota Espanya un govern de les classes populars: de la
part del PSOE menys (o gens) oligàrquica, de la xicoteta i mitjana burgesia
progressista i les classes treballadores, i la seua continuïtat ha de ser un
objectiu irrenunciable per a nosaltres.
El que hem de demanar precisament són tripartits a totes les comunitats, recolzant
el PSOE en aquells llocs on els sectors antioligàrquics siguen majoritaris i,
sobretot, les altres dues potes del possible govern que estiren al PSOE cap
a l’esquerra.
9 Re: Estatut Català Negrín
Hola de nuevo a todos. Tenía pendiente contestar a las preguntas sobre la nación
catalana y sobre la unidad de España.
Respecto a la cuestión de la nación lo que pienso es lo siguiente. Lo que esta
detrás del concepto de nación y lo que realmente es importante es la soberania.
Es decir, la capacidad de decidir sobre su destino, sin que nadie se lo imponga,
que un territorio o realidad política o pueblo tiene.
Lo que sucede es que históricamente el pensamiento burgués ha asignado el sujeto
de soberanía a la nación. Entidad que se supone expresa una historia, una cultura,
una lengua... común. De modo que sólo las naciones pueden reclamar dicho derecho.
De ahí que cualquier burguesía con pretensiones de que sea escuchada su voz,
es decir cualquier burguesía que quiera ser soberana, apele a una nación, de
la cual formaría parte.
De modo que cuando se habla de nación catalana en el Estatuto lo que hay que
entender es que la burguesía catalana esta manifestando que es sujeto de soberanía.
Que por derecho puede elegir su futuro, sea cual sea, y en el momento que lo
quiera.
De la misma forma cuando se responde que nación sólo hay una y esta es la española,
lo que se esta diciendo es que la única soberania en territorio español le corresponde
a la oligarquía y que como mucho puede delegar soberania a comunidades y ayuntamientos,
eso sí, durante el tiempo y en la cantidad que decida.
Por tanto la discusión sobre si existe una nación o la otra, es ajena al discurso
de la clase trabajadora. Ella no habla de naciones (de historia común, de lengua
propia, de costrumbres diferentes,...) sino que directamente habla de soberania.
Y para ella son soberanas todas las realidades políticas que históricamente
se han configurado como tal. De modo que Cataluña es soberana y puede ejercer
su máximo derecho de soberania que es la independencia. Pero del mismo modo
lo son Murcia o Extremadura o Cantabria. No son sujetos de soberania por ser
naciones, sino por ser realidades políticas que pueden ejercer dicho derecho.
Por esta razón la clase obrera defiende el derecho a la autodeterminación de
los pueblos. Por cierto derecho que estaba recogido en la constitución de la
II República.
Lógicamente esa defensa del derecho de autodeterminación es inasumible por la
oligarquía y sin embargo es aliable con las posiciones que defiende la burguesía
catalana.
Bueno, salud y III República para todos.
10 Teoria General cirne
Teoria General
Per Teoria, els marxistes entenem les eines d'abstracció necessàries per
a dominar el món en el seu dialèctic i incessant
moviment de transformació, de manera que el coneixement
d’aquesta Teoria ens permet, als revolucionaris, actuar en el món ajustant l'acció
al moviment de la matèria, d'acord amb el grau de consciència que d’aquesta
es té.
En aquest sentit, l'aparició del marxisme aporta, per primera vegada en
la història, una Teoria que, desproveïda de les deformacions de la realitat
i dels prejuís de les classes dominants, és la més formidable ferramenta de
transformació del món. Per primera vegada es relaciona com cal la matèria amb
la consciència, a la naturalesa amb els hòmens, i a la societat amb els individus,
obrint amb això les portes a la comprensió dels fenòmens naturals i socials,
i superant, a més de l'obscurantisme de la religió, segles de ciència acumulada
per la burgesia des que en el Renaixement l'humanisme burgés liquidara
el paper de Déu com a causa i explicació del món.
Per això, la Teoria marxista, el marxisme, supera a l'humanisme com
a ferramenta d'acció revolucionària en el punt en què aquest es mostra
esgotat i incapaç de superar els estrets límits dels interessos de les classes
propietàries que el van crear.
En la Teoria marxista, la ideologia és la component clau, la qual cosa també
és així per als marxistes en l'humanisme burgés, en el teocentrisme feudal,
o en qualsevol filosofia de representació de la realitat. Però allò important,
el vertaderament nou, és el concepte que d'ideologia té la Teoria marxista.
Per als marxistes, la ideologia -qualsevol ideologia- és aliena a la voluntat
i a la consciència; és el resultat espontani -automàtic- que produeix tota organització
social al reflectir-se en la consciència dels seus components. La ideologia
reflecteix les relacions socials existents i al fer-ho les assenta i les reprodueix.
Però la burgesia no pot acceptar aquest plantejament, perquè fer-ho suposa acceptar
la inevitable successió dels modes de producció, contra el seu manteniment o
el seu potser perfeccionament gradual per l'acció de la raó humana.
Però els marxistes hem construït el concepte d'ideologia traient del mateix
tot vestigi d'humanisme i amb això superant una barrera que és per a la
burgesia infranquejable. Traure de la ideologia la consciència és eliminar la
voluntat humana com a nucli vertebrador del món. És assumir que els humans,
i amb ells la nostra consciència i idees, es mouen d'acord amb els límits
històrics del món material en què viuen. Que els sacrosants principis de lliure
arbitri i el seu correlat, la propietat individual, no ho són més que ho van
ser els ja arruïnats principis teocentristes.
Assumim que tot mode de producció històricament existent genera una ideologia
pròpia: així, la ideologia esclavista és la pròpia de les societats clàssiques,
la ideologia feudal ho és de les societats que tenen en déu o l'església
el seu principi organitzador i la burgesa la pròpia de les societats capitalistes.
I assumim que açò és un fet només qüestionable des dels desesperats intents
de la burgesia per eludir la seua caducitat; desesperat i inútil propòsit.
La concepció d'ideologia com a sistema d'idees generades des de la
capacitat humana de pensar, no és més que una farsa que pretén ocultar en la
diversitat dels matisos i les tendències la unitat de fons de totes elles amb
la que és la clau central de la ideologia burgesa: la superioritat de la voluntat
i la consciència humana sobre les lleis de la naturalesa i la societat, és a
dir la superioritat del lliure arbitri humà. I al mateix temps negar la possibilitat
d'existència de qualsevol sistema ideològic que no s'assente en aquest
principi.
I no obstant, existeixen sense que això signifique que han sorgit del pensament
humà. La Ideologia proletària existeix, si bé ara de manera minoritària i en
estat embrionari, però amb la seua estructura genètica desenvolupada i completa,
de la mateixa manera que la ideologia burgesa també existia ja al si del món
feudal. La ideologia proletària és perfectament identificable a partir del seu
nucli central, oposat i incompatible amb el de la burgesia. Enfront de l'home
subjecte i mesura de totes les coses, el proletariat oposa la història com a
procés sense subjecte [ni fins], nucli des del que emergeix una nova visió del
món i unes relacions noves entre els hòmens i d'aquests amb la naturalesa.
Les ideologies mai s'han generat des de la voluntat o la consciència, encara
que en l'actualitat una part del proletariat estiga en aquest error, influït
per la regressió revisionista que des de la segona meitat del segle XX han fet
del marxisme determinades organitzacions pseudomarxistes.
La vertadera lluita entre dues ideologies, la que dóna com a resultat la substitució
de les coses reaccionaries per aquelles que són avançades, de les coses velles
i inservibles per noves i brillants realitats, no és una altra cosa que el reflex
en el terreny de les idees de la lluita entre dos modes de producció materials,
reals i existents. L'humanisme triomfant de Rafael i Da Vinci no hauria
existit ni va existir allí on no hi havia ciutats ni producció artesana lliure
en oposició a la reglamentació feudal de la producció. El liberalisme de la
burgesia mai hauria desplaçat en el món al catolicisme espanyol sense la producció
de les fàbriques angleses.
Aquesta és una veritat ocultada al proletariat per la reinterpretació en clau
humanista del seu punt de vista propi i genuí. Les élits autodenominades avantguardes
revolucionàries justifiquen la seua falta de crèdit i lideratge en la suposada
ignorància de les masses, quan no en l'aburgesament d'aquestes, ocultant
així el vertader paper que exerceixen d'evangelitzadors de l'humanisme
burgés entre el proletariat.
Per tant, a les organitzacions revolucionàries del proletariat ens correspon
ara rescatar la teoria marxista, els seus fonaments, i actuar d'acord amb
ella. Un mode de producció es combat amb un altre mode de producció. En l'hegemonisme
capitalista en què vivim en els primers anys del segle XXI existeixen ja, i
des de fa temps, molts elements propis del mode de producció que substituirà
al capitalisme. Cooperatives, iniciatives associatives com les que es desenvolupen
en Internet amb el programari lliure, poder sindical en les empreses, etc. són
alguns dels elements del mode de producció que ja s'endevina substituirà
a l'actual. Proposar-los, recolzar-los, impulsar-los, incentivar-los, cuidar-los,
són el camí perquè la ideologia proletària avance, es faça forta i, en un futur,
segur que no llunyà, es substituïsquen les actuals relacions de producció capitalistes,
i amb elles a l'humanisme de la burgesia.
Però si la ideologia no es pensa i la clau està en el mode de producció, qué
podem fer els revolucionaris per a recolzar el camí de la revolució? Efectivament
la ideologia no és pensable, en el sentit que el seu origen no està en la ment
humana, però de fet, des de l'aparició de modes de producció que subjuguen
a una part de la població per a explotar-la, les classes dominants beneficiàries
d'estos sistemes econòmics han necessitat inculcar en les ments de tots
els seus membres, elements organitzats per a reforçar el paper automàtic de
la ideologia en la reproducció de les relacions de producció existents. La filosofia,
des de llavors, exerceix eixe paper. En modes de producció en què hi ha una
forta contestació social, la filosofia acudeix a reforçar la ideologia del mode
de producció, teoritzant sobre la seua superioritat i necessitat.
Però igual que en suport de la ideologia burgesa es desenvolupen les filosofies
reaccionàries burgeses, la teoria marxista es compon, a més de la ideologia
proletària, de la filosofia marxista: el materialisme dialèctic, amb el que
la presa de posició per la revolució i la societat comunista es justifica i
argumenta com a necessària i justa.
Finalment, la Teoria Marxista es completa amb un tercer component: la ciència,
entenent per tal l'estudi del moviment objectiu de la realitat. La ciència
s'ocupa per tant de les lleis d'aquest moviment. Però pel fet que
la societat està inclosa en aquest moviment i aquesta es mou també per lleis
pròpies en què la lluita política i l'acció revolucionària són part integrant,
el coneixement de la ciència com se'l planteja la burgesia és impossible.
Per al proletariat, el desenvolupament de la ciència està determinat per les
condicions a què a aquesta està sotmesa: d'una part, la lluita de classes
(les lluites entre modes de producció, i entre els sistemes ideologicofilosòfics)
i, d'una altra, la inabastabilitat de l'univers en el seu moviment.
Per això la ciència mai aconseguirà el coneixement total: per més que s’avance
en la comprensió d’alguna cosa, sempre s’acaba per augmentar eixe coneixement,
mai s’arriba al coneixement total.
Per això, la Teoria marxista a l'integrar de manera honesta ideologia,
filosofia i ciència constitueix la principal ferramenta del proletariat per
a fer la revolució, i de la humanitat per a conquistar la seua emancipació.
València, 1 agost de 2005
11 Més inversió i menys especulació karl
Les notícies que venen apareixent darrerament en la premsa i els noticiaris
fan palesa les febleses de l'economia espanyola, i potser més encara de
la valenciana. El creixent dèficit exterior i l'elevada inflació, o millor
dit l'alt diferencial d'inflació entre la nostra economia i la resta
dels països europeus, són símptomes de les malalties que pateix la nostra economia.
Una economia que en sectors industrials importants és fortament dependent de
capitals foranis, i per tant de centres de decisió deslligats de les dinàmiques
i interessos locals o nacionals; una economia on la majoria de les empreses
nacionals fortes, són precisament les controlades per l'oligarquia, i que
en molts casos estan lligades a sectors monopolístics (banca, energia, telecomunicacions,
obra pública) que més bé coarten la llibertat empresarial, fan abús de posició,
i molt sovint estan vinculades directament als pressupostos de l'Estat
i a les decisions polítiques que les beneficien en detriment de tots; i una
economia on, afortunadament hi podem trobar xicotetes i mitjanes empreses exemples
d'innovació, de modernitat, d'aplicació de disseny i noves tecnologies
que aconsegueixen créixer, consolidar marca i obrir nous mercats, però on dissortadament
aquestes són més bé l'excepció, perquè, com constaten els desequilibris
macroeconòmics, s'ha produït, i encara no ha parat, una accelerada pèrdua
de competitivitat de la nostra economia que posa ben clar quina és la situació
de fons.
Perquè efectivament l'economia espanyola, i la valenciana també, han crescut
molt aquesta última dècada, i això hauria de ser motiu d'alegria per a
tots, ja que el país ha viscut una forta transformació: el PIB ha crescut a
taxes anuals superiors al 3%, 2 punts per dalt de la mitjana europea, i la població
ocupada ha augmentat més d'un terç en els últims 10 anys (quasi 5 milions
més de treballadors). Però dissortadament la situació de creixement i bonança
no s'ha aprofitat per millorar les estructures productives i esmenar les
mancances que ens caracteritzen; més bé al contrari, la forta incorporació de
força de treball al sistema productiu allò que constata és un model de creixement
poc intensiu en capital, que allò que acaba oferint als treballadors és una
contractació precària, a temps parcial i amb salaris comparativament baixos,
com denuncien els sindicats i constaten els rànquings d'aquests indicadors
a nivell europeu. És a dir, la nostra economia ha crescut molt però no som més
rics (llevat d'uns pocs), només som més gent; ni tampoc som més eficients,
hem baixat la productivitat i hem perdut posicions competitives a nivell global,
perquè les activitats que s'han desenvolupat, les que han atret majoritàriament
capitals i treball, han sigut les activitats comparativament més intensives
en treball, i de poc valor afegit.
I en aquest sentit, l'evolució de l'economia valenciana, i de la política
que s'ha dut a terme des de la Generalitat, ha sigut un cas paradigmàtic
d'allò que no s'havia d'haver fet. Efectivament, la nostra administració
autonòmica ha centrat tots els seus esforços, recursos i atencions no en impulsar
la cooperació entre les empreses mitjanes i xicotetes que necessiten posar en
comú les poques energies de que disposen per articular xarxes de comercialització,
per impulsar marques de qualitat, per fomentar la modernització de les estructures
empresarials i la innovació productiva, reconvertint importants sectors productius,
sinó que s'ha dedicat a gastar-se tot allò que tenia, i a més endeutar-nos
a tots fins a les celles, en col·laborar en eixe projecte que una part de l'oligarquia
té reservat per al mediterrani espanyol, i que li ajuda a extraure ràpides plusvàlues
per a continuar eixa dinàmica de concentració de capital que li ha permés anar
pujant escalons en el món global: la transformació de la costa mediterrània
en l'anomenada Florida Europea.
Un model de creixement orientat a la promoció del sector de la construcció,
principalment residencial, i principalment orientat per tant a la recepció massiva
de jubilats europeus, que és on es pot trobar una demanda en quantitat i solvència
suficient per a l'oferta de centenars de milers de cases que tenen prevists.
Un model que dedica els recursos públics per a fer més atractius i més accessibles
els seus projectes urbanístics (Terra Mítica, AVE, autovies, aeroport de Castelló)
activant per tant els sectors productius lligats a l'oligarquia (la construcció
pública i de grans promocions residencials, l'energia, la banca), i deixant
de banda les necessitats i la millora de les condicions de vida de la població
en general: cap política d'habitatge, deteriorament de l'educació
i la sanitat públiques; on estan les VPO's?, la reducció de les llistes
d'espera?, l'alliberament de l'AP-7 o el desdoblament de tota
la N-332? la millora del tren convencional i el soterrament de les travessies
ferroviàries?, el soterrament de l'AVE per l'Horta?, etc.). I un model
que a més acaba afectant a mitjà i llarg termini, de manera negativa, els altres
sectors productius amb els que competeixen pels mateixos recursos: reduint i/o
encarint aquells inputs en competència (cas de l'agricultura i el turisme
de manera directa) i restant els recursos públics que s'haurien de dedicar
per promocionar i modernitzar aquells sectors en declivi.
En el sector agrari, la loteria que els toca a uns pocs propietaris de camps
que venen per a construir xalets en el model urbanitzador arbitrari i malbaratador
que porta a cap la Generalitat del PP, que a més fomenta l'especulació
i la corrupció política, té la contrapartida que obri expectatives que encareixen
de tal manera la terra que impedeix que aquest recurs siga ja accessible als
llauradors que volen continuar en el sector. Més encara, algunes iniciatives
de la Generalitat, que en principi semblaven positives per al sector, han resultat
poc profitoses dins aquest marc general. El Pla Millorar, que pretenia incentivar
que els llauradors entraren en organitzacions de producció en comú, està tenint
poc d'èxit, a més de per la baixa dotació pressupostària, per les traves
que pensen els propietaris que això pot suposar a una possible requalificació
dels terrenys. El programa de modernització de regadius sembla que està més
destinat a estalviar aigua per altres usos (promocions immobiliàries) que a
millorar l'eficiència del sector. I de les millores necessàries que caldria
introduir en tota la cadena de valor fins que el producte arriba al consumidor,
a fi de poder aconseguir també un bon preu, ni se'n parla. Es a dir, el
poc que s'ha fet ha estat, directament o indirecta, supeditat a la política
global que s'ha fet en benefici dels promotors i constructors, abandonant
l'agricultura a la seua (mala) sort, i deixant-los com a única eixida als
llaurador el miratge d'una bona jubilació anticipada que només podrà arribar-los
a uns pocs.
En el sector turístic, el desenvolupament urbanístic massiu evidentment ha aportat
un important augment de turistes, però s'ha fet, i continua fent-se, amb
una ocupació extensiva del territori, de la primera línia de costa principalment,
que evidentment desincentiva el turisme de qualitat, el turisme hoteler que
és el vertader sector turístic, reduint l'ingrés per turista i per tant
la rendibilitat del sector. En definitiva, s'ha anat produint un canvi
en el perfil del turista de manera que el subsector que genera un major valor
afegit per unitat de treball o capital perd quota de mercat, i es veu arraconat
per un turisme residencial que al tindre prolongades estances té necessàriament
una despesa diària comparativament molt baixa, i presenta menors exigències
de qualitat. En aquest sentit, un informe de la patronal hotelera Exceltur sobre
la costa mediterrània senyalava que "el 69% dels municipis estudiats oferien
menys de sis metres de platja per turista, que és el mínim recomanat per la
Unió Europea, sent recomanable elevar aqueixa xifra fins a 10, 20 o 30 metres
per persona per atraure a un turisme de qualitat, ja que la despesa mitjana
per persona i dia és de 33,7 euros per als que s'allotgen en cases, i de
87,12 per als instal·lats en hotels".
L'afecció negativa que aquest model de creixement té en la resta de sectors
potser no és tan directa però resulta igual d'evident, perquè quan es marquen
unes prioritats des de qualsevol centre de decisions, siga aquest privat o de
l'Administració, es fa a costa dels demés. I ací, en primer lloc, s'ha
negat que hi haguera una crisi industrial, i després, els recursos que s'havien
d'haver destinat tant a modernitzar la indústria com desenvolupar els serveis
avançats, per aconseguir més contingut tecnològic i de disseny, per aconseguir
marques de qualitat que permeteren entrar en segments de mercats de major poder
adquisitiu, per unir els esforços dels xicotets productors per poder influir
en els canals de distribució, per assentar unes bases per al desenvolupament
científic i innovador que reduira la dependència tecnològica de la nostra economia,
s'han destinat majoritàriament a la projecció del nostre País com una macrourbanització
de retir per als jubilats europeus.
I el resultat d'aquest projecte ja vegem on apunta: l'abandó de l'agricultura,
i amb ella el declivi del sector agroalimentari valencià, l'intent d'apropiació
dels millors espais naturals públics d'us col·lectiu per a les urbanitzacions
de luxe, el perjudici a la xicoteta i mitjana empresa que no estiga directament
lligada a la construcció, i a més a més, una oferta de les condicions de treball
en general clarament pitjors, com posava de manifest, a finals de febrer, un
informe de la consultora Adecco i el IESE, que deia que la temporalitat dels
nous contractes arribava al 39% i que el sou mitjà dels valencians ha anat reduint-se,
sent en 2005 el mateix que havia sigut en l'any 2000, i que enguany encara
anava a continuar reduint-se.
Volem riquesa i ocupació, però ocupació de qualitat, i un model de generació
de riquesa sostenible, no aquest que la genera a costa d'hipotecar el futur
per un model que aboca al desgavell territorial i a un model productiu caracteritzat
pel serveis assistencials, de poc de valor afegit i males condicions laborals.
La posició revolucionaria en l'economia a escala mundial
La primera tasca a escala mundial de les organitzacions revolucionaries
proletàries es traure a milers de milions de persones de la misèria, l'infermetat
i la guerra per mitjà de la independència cultural, econòmica i política front
als governs propis i als estats aliens que espremen les seues riqueses naturals
i exploten les seues vides.
.
Cal fer esta afirmació i subratllar-la donat que no hi ha a Europa cap organització
d'esquerres que es plantege hui aquest objectiu com el prioritari
i orientatiu.
Les organitzacions d'esquerra europees i espanyoles fa ja quaranta anys
que han canviat aquest objectiu pel del manteniment i sostenibilitat del medi
ambient. Hui ningú d'esquerres s'atreveix a defensar en veu alta la
prioritat del dret a l'emancipació i al progrés de totes les persones,
sinó que es el manteniment i defensa de la natura el principal valor.
Cal denunciar aquesta posició com una mentida a més d'una traició i una
estafa al progrés social i històric de la humanitat, al dret a viure i decidir
de tota la població. Cal atacar als que han matat i maten cada dia a milions
de persones amb explotació i guerra i ara es disfressen de salvadors dels rius,
els boscos i la vida salvatge. Son els mateixos que han fumigat Vietnam amb
napalm, que deixaren rebentar Txernòbil i que cada dia fan experiments atòmics
i químics provocant grips aviaries, vaques folles, olis de colza...
I malgrat eixos crims, posar la sostenibilitat ambiental com a prioritat i condició
del desenvolupament econòmic te la mateixa criminal filosofia que defensar el
Tractat de No Proliferació Nuclear –entre els pobres, clar-. Es a dir el planeta
pot estar en perill per les maleses que els governs dels desenvolupats han permés
i permeten cada dia, però son els pobles i països pobres qui s'han d'aplicar
les restriccions que el salven. Així Israel, Pakistan, Índia per ser llepaires
dels EUA poden tenir armament nuclear, així, Alemanya, Itàlia, França... poden
transformar en immenses megalòpolis el territori dels seus països, omplint-los
de fàbriques, autopistes, etc mentre Brasil, Argentina o el Congo han
de mantenir verges els seus territoris perque no es desfasa la capa d'ozó
o hi haja oxigen per a tots.
Defensar estos plantejaments –des de l'esquerra, la dreta o les ongs –
és actuar d'agent del capitalisme hegemonista o imperialista contemporani,
es afavorir amb propaganda neo-reaccionària la penetració dels ‘productes
ecològics' que arrasen les febles estructures productives de països
que tenen fora del seu abast les tecnologies verdes.
No es tracta d'una estratègia nova, sols canvia el merchandaising, la propaganda.
Hui es tracta ara de salvar el planeta, fa dos cents anys era per dur-los
la modernitat als indús i xinesos que Anglaterra va utilitzar la seua avançada
producció tèxtil per destruir les manufactures tradicionals a l'Índia i
Xina mentre capturava el seu mercat a mes de tot el país si podia .
Cal denunciar i denunciem totes les opcions que donen treva als explotadors,
als assassins i als criminals medioambientals, al capdavant dels quals estan
les grans corporacions multinacionals americanes i europees amb els seus estats.
Al mateix temps reivindiquem el dret al desenvolupament econòmic dels pobles
i la defensa de la seua producció front a les avançades i netes cadenes productives
europees i americanes.
Defensem el dret prioritari de tots els pobles a alcançar els més alt nivell
de creixement econòmic i de desenvolupament social. No acceptem cap política
medioambiental que limite el creixement dels països més pobres o els sitúe amb
desventaja respecte dels rics; cap mesura que no siga més efectiva contra qui
més contamina i que no afavoreixga el dret al desenvolupament dels països més
pobres.
[b]La Política Econòmica i Ambiental a Espanya[/b]
12 Aspectes a considerar en les propostes de polítiques econòmiques cirne
Espanya es un país a cavall entre els mes rics i els pobres, però la seua estructura
econòmica i productiva es relativament feble i poc desenvolupada. A més, per
la seua industrialització tardana i l’escàs valor relatiu de la seua producció
està en el moment actual en una creuera històrica.
El model propi de transició del feudalisme ha actuat tradicionalment com un
fre al desenvolupament econòmic limitant este a un grapat d'empreses i
bancs protegits des de l'estat i obstaculitzant el desenvolumament
d'un teixit productiu normal com el dels països europeus més rics.
Teixit que sols a Catalunya i el País Basc ha pogut assolir un nivell adeqüat.
Hui amb els canvis polítics i tecnològics del darrer quart del segle XX
els objectius econòmics que han d'acompanyar la lluita revolucionaria dels
pobles d'Espanya han de resituar la tàctica de promoure les transformacions
econòmiques i socials que afavoreixguen la creació d'ixe teixit económic
ofegat per l’oligarquia durant mes de cent anys.
D'altra banda cal considerar el moment històric del nostre desenvolupament.
La realitat econòmica mundial es que la divisió internacional de la producció
està establerta i en ella el nostre país ocupa un paper marginal i perifèric.
Canviar esta distribució internacional de la producció i l'intercanvi es
un objectiu al que ninguna revolució progressista pot renunciar, però aquesta
es una tasca que ha d'implicar necessariament a distints països i que s'ha
de contemplar en el llarg termini. I per tant en l'horitzó estratègic de
la revolució mundial.
Des de la perspectiva tàctica, ens correspon disenyar i impulsar estes posicions
polítiques i fer propaganda d'elles en els nivells ideològics, econòmics,
educatius, tècnics etc, difonent-les entre la gent i recaptant adhesions.
Dir que la industrialització del país es l'objectiu es repetir mecànicament
una consigna establerta en els anys setanta del segle passat i eludir l'aspecte
central de la qüestió que no es altre que possar en mans de la població els
recursos econòmics i tècnics necessaris per a obtenir els nivells de desenvolupament
que possibiliten la realització de totes les necessitats i aspiracions de la
població.
Històricament cada país ha fet el seu propi camí de desenvolupament econòmic
i el que es clar es que no hi ha models universals. Així mentre la revolució
industrial anglesa es feu partint de la produccio tèxtil cotonera, amb fortes
concentracions industrials i amb la marina anglesa com a difusor mundial d'eixa
producció, a França va ser la manufactura sedera molt mes dispersa a un territori
mes extens que s'articularia mitjançant el ferrocarril i amb els exercits
napoleònics enramant per tot Europa els productes seus al mateix temps que desmantellaven
els tallers d'una competència més dispersa i feble.
A Alemanya fou la producció d'acer i carbó. La resta de països europeus
hagueren de buscar alternatives en les que els seus competidors no foren forts
o be dotar-se de politiques proteccionistes per a aconseguir la capitalització
inicial necessària per a provocar la modernització. Els Estats Units son exemple
d'una política industrial proteccionista fins arribar a ser gran potencia.
Despres de la Segona Guerra Mundial el Japó alcançà el desenvolupament industrial
mitjançant la racionaliztzació de les estructures productives, aplicant polítiques
de qualitat i mantenint uns costos productius baixos.
En l'actualitat estem presenciat la fabulosa emergència industrial de Xina
basada com la dels Estats Units al segle XIX en la protecció del seu mercat
per al que ha d'hagut de fer una revolució anticolonial i antifeudal, més
que socialista pel moment. Això més la implicació de tot l'estat en el
projecte i uns costos de produccio sense competència a cap país del mon la fan
ser el principal fenòmen de transformació enconòmica actual i segurament el
més imponent de tots els que s'han produït fins hui.
Dintre d'esta realitat les possibilitats d'Espanya de basar en la
industria el seu creixement econòmic estan molt limitades. No es que no calga
tenir una política industrial que si que la cal tenir, sobre tot per impulsar
i protegir aquells sectors on tenim avantatge històrica com ara els rajolets,
el moble, el joguet, etc però esta clar que estos sectors no son suficients
per a provocar la definitiva modernització del país. I altres com la producció
d'acer, de carbó, la construcció de naus, etc no poden ser competitives
respecte de regions amb millors i més barates matèries primes i ma d'obra.
El centre de l'economia en el moment històric actual i com no podia ser
d'altra manera el poseixen els EUA que es reserven els sectors productius
estratègics i de mes valor, aquells dels que depenen totes les demes rames productives.
Son les industries de les noves tecnologies de la informació i el coneixement.
En açò porten avantatge i a mes tenen capacitat d'imposar –encara que cada
vegada menys- regles que els beneficien. Però en oberta disputa per este
sector esta l'Unió Europea que en alguns terrenys li guanya ja la direcció.
Vista la situació l'aposta millor i mes revolucionària es posar en la mesura
de les nostres possibilitats Espanya al cap d'ixe sector com ja estan països
en teoria modestos com Finlàndia, els Països Nòrdics, Bèlgica, etc, a mes clar
està d'Alemanya, França, Itàlia i Anglaterra. El camí és implicar
l'estat en la consecució d'una educació mitjana i superior d'Alta
Qualitat. La promoció i inversió en empreses tecnològiques punteres a partir
de la creació d’un moviment modernitzador de tots els sectors socials populars
i tots els sectors econòmics existents, tradicionals o no. El retardament
històric acumulat i que debilita les possibilitat respecte d'altres països
és la manca de capital en les classes i sectors que haurien de ser motor del
desenvolupament. Les grans multinacionals espanyoles com Telefònica, Cepsa,
Iberdrola, etc així com la gran banca van a jugar a la contra d'este projecte
per la seua vinculació als nostres competidors estratègics.
Els recursos a mobilitzar de cara a una capitalització que permeta el desenvolupament
del projecte estan en les xicotetes i mitjanes empreses que s'han sabut
adaptar a la situació i desenvolupen avantatges tecnològiques i amb les caixes
d'estalvi locals. Estos recursos s'haurien de complementar amb una
política urbanística que aportara la capitalització necessaria a les entitats
locals i a les classes socials productives dintre del marc del projecte. Una
política urbanística que explotara de manera progressista i amb garanties els
avantatges competitius que suposa a nivell mundial la posició geogràfica del
país, la seua estabilitat social i el nivell dels seus serveis. Esta política
urbanística pasa en l'actualitat per perseguir la corrupció i el creixement
anàrquic de l'espai urbà.
Les posicions que des de l'esquerra fan bandera de la defensa del territori,
encara que son aliables son inassumibles donat que la seua perspectiva i l'alternativa
que donen es la de frenar el desenvolupament econòmic més que perseguir la corrupció
i racionalitzar el creixement. Son posicions ideològiques de petita burgesia
burocràtica lligada als aparells educatius, sanitaris, sindicals etc de
l'estat que combinen la nostàlgia reaccionaria d'un passat de paisatges
bucòlics i idílics idealitzat amb posicions revisionistes del marxisme que propugnen
la limitació del creixement i del desenvolupament, tot gestionat des d'una
perspectiva estatalista falsament progresista. Estes posicions en la mesura
que es desenvolupen xoquen amb els interesos y perspectives populars obrint
camí davant la divisió popular a les opcions i alternatives més reaccionaries
de l'oligarquia.
El nostre paper en estes organitzacions ha de ser de recolzament de les seues
crítiques a la dreta corrupta i especulativa i al mateix temps críticar la seua
visió nostálgica i reaccionària per convertir-les en instruments utils
al servei del desenvolupament social i económic del país.
13 Re: Estatut Català Miguel Hernandez Acabo de ingresar en esta pagina, vuestra
organización me parece muy interesante. Hace tiempo que se de vuestra existencia
pero hasta hoy no habia accedido a vuestra pagina web. Espero hacerlo a menudo
a partir de ahora. Yo milito desde hace tiempo en la izquierda obrera de este
país y me siento especialmente unido al Marxismo y en concreto a las corrientes
mas avanzadas dentro del mismo fruto de la revolución China (la revolución cultural
de Mao Tse Tung) y sus desarrollos en los diferentes paises, en concreto el
movimiento zapatista de Mexico me parece especialmente interesante
14 Re: Estatut Català Miguel Hernandez Continuo el anterior inacabado mensaje.
queria yo referirme a la teoria de los tres mundos que dejó planteada Mao, repecto
a la cadena imperialista y como en la cúpula de esta cadena se situaban las
entonces dos potencias hegemonistas los EEUU y la URSS con Rusia a la cabeza.
Los zapatistas plantean que la guerra fria fué la tercera guerra mundial y de
esa guerra salió vencedora por implosión del enemigo los EE.UU. hoy única potencia
hegemonista en el mundo y cúpula de la cadena imperialista actual. Pero esto
no nos tiene que hacer olvidar el resto de la cadena, pues cada región del mundo
tiene su explotador imperialista local. Coincido con vosotros que la contradicción
principal en el mundo y por tanto la que jerarquiza todas las demás es la que
existe entre el hegemonismo y el proletariado internacional. Creo que debemos
hacer un analisis mas a fondo de ambas partes, sobre todo de la nuestra la del
proletariado Internacional, pues parece que nos de miedo abordarla desde las
organizaciones revolucionarias proletarias, pero bueno esto habria de hacerse
en otro ambito diferente a este. Vosotros direis que tiene que ver todo este
rollo con el tema del estatuto Catalán que nos ocupa, pues mucho y paso a explicaros
tal como yo lo veo. El estatuto catalán y el resto de estatutos aprobados o
por aprobar en nuestro país son el reflejo de la política de nuestros imperialistas
locales representados a traves de PP y PSOE en nuestro país, ambos como sabeis
partidos de la oligarquia Española, clase que desde la guerra civil ostenta
el poder real en nuestro país, votemos a quien votemos en las elecciones generales.
Sin embargo el enfrentamiento cada vez mayor entre dos lineas en el seno de
esta clase puede abrirnos nuevas posibilidades a la clase proletaria de nuestro
país. Transformar lo malo en bueno a traves de nuestra acción. Me explico, los
imperialistas locales de nuestro pais, España por si a alguien le cabia alguna
duda, son las potencias imperialistas europeas con su proyecto de la Unión Europea
al que nuestra "querida" oligarquia se ha sumado desde tiempos
de Felipe Gonzalez. Este proyecto guarda para España el lugar de la Florida
Europea, desindustrializada y dependiente económicamente de los imperialistas
europeos (de ahí la reconversión industrial progresiva desde Gonzalez a Zapatero
y el dominio de la especulación en la economia española) algunas multinacionales
españolas del sector de recursos primarios para mejor explotar a latinoamérica
(REPSOL IPF) y del sector servicios (Telefónica), dentro del mismo proyecto
en que el Euro es la prueba mas palpable para todos. Pero no tienen bastante
con imponernos este proyecto a traves del engaño, además tienen que dividirnos,
como el racismo no tiene el éxito deseado en nuestro mestizo país, tal como
si lo tiene para el pueblo yanqui, pues aquí nos dividen como en Yugoslavia,
por los nacionalismos: españolistas y abertzales, valencianistas y catalanistas,
ahora parece que andalucistas y ...¿albaceteños? lo que ellos quieran. Hitler
ya hablaba de la Europa de las nacionalidades etnicas al servicio del tercer
Reich. En esto por supuesto no tiene diferencias el hegemonismo yanqui, divide
y venceras es una máxima que guia a todas las burguesias monopolistas yanquis
y europeas o de cualquier parte del mundo. El PP juega el papel del "nacionalismo
españolista" cuando en realidad son proyanquis acérrimos y el PSOE
el del "progresismo plurinacionalista" cuando todos sabemos
su origen progermánico (el apadrinamiento de socialdemocracia alemana) para
lo que cuentan con los sectores vendepatrias de las burguesias nacionalistas
catalana y vasca subvencionadas por el amo germano francés. Creo que partidos
como el vuestro y toda la izquierda honrrada y honesta de este país y que verdaderamente
estamos, de principios, a favor de la autodeterminación de todos los pueblos
y naciones del mundo libres de cualquier yugo imperialista y mas allá por acabar
con las relaciones de explotación y de opresión de cualquier tipo en cualquier
parte del mundo tenemos una oportunidad histórica aprobechando las verdaderas
diferencias de proyecto imperialista para nuestro país entre Yanquis y europeos
para apostar por una verdadera III República popular Española, que uniendo a
todas las clases populares de nuestro país (los sectores de las burguesias nacionalistas
verdaderamente patrióticos) con el proletariado y todo nuestro pueblo nos sacudamos
el yugo imperialista de cualquier color de nuestro cuello y junto a el la parásita
y criminal clase oligarquica de nuestra querida nación de naciones fortaleciendo
los lazos de hermandad que nos unen con los pueblos de latinoamérica apoyando
los movimientos de liberación de los Marcos, Evo Morales, Hugo Chavez e incluso
Lula, Kishner o Fidel. En fin que no nos engañen y sepamos estar a la altura
de las circunstancias